RECUPERAR BRESSON

Si fa uns dies glossava l'encert (i l'atreviment) d'una distribuïdora per l'edició d'uns films de Godard d'escàs rendiment mercantil, no puc deixar de lloar de nou la iniciativa d'Intermedio (filial de la Gaumont) per la recent publicació d'un pack d'obres del genial i paradigmàtic Robert Bresson. Cinema pur i sense entrebancs, actors no professionals, personatges -símbol, cruesa, bellesa... Res d'actors, res de personatges, res de posada en escena, només fer servir MODELS que s'han pres de la vida, no actors. Una pel·lícula no pot ser un espectacle, perquè un espectacle exigeix la presència de carn i ossos. Mentre els actors reflecteixen el moviment de l'interior cap a l'exterior, els MODELS reflecteixen el moviment de l'exterior cap a l'interior. Res millor que aquestes paraules del mateix Bresson (a les seues Notes sobre el cinematògraf) per despertar l'interés per aquesta obra cabdal i per aquest director imprescindible.

Record d'Alejandra Pizarnik

Va de bo recordar hui Alejandra Pizarnik, aquesta jove poetessa argentina, que encara hui ens recorda l'entranyable Cèsare del Gabinet de Caligari. Fa poc, molt poc, l'any 2003, Lumen publicava els seus diaris: pàgines farcides de bellesa quotidiana que fan encara més grans els seus versos. 16 de julio, lunes. 1962. Cualquier intento de explicación es inútil. No sé hablar. No puedo hablar... Fa pocs dies el nou periòdic Público, informava que aquests diaris s'havien censurat intensament abans de la seua publicació. No sabem si l'editoral, la família o l'editora havien decidit fer fora de la versió definitiva totes les entrades que feien referència a temes sexuals o al patiment de la seua família a causa de l'embranzida nazi a Polònia. Quin sentit té, per tant, la publicació censurada d'uns diaris? Si la decisió de treure a la llum pública les reflexions privades d'un escriptor ja és sovint qüestionable, encara més la seua fragmentació intencionada. A la societat de les xàrcies i de la llibertat d'expressió, aquestes formes són fortament absurdes i... censurables. 19 de septiembre. Ahora sería la hora de andar a solas en amistad con mi delirio.

Una altra volta per als meus alumnes de 2n Batxillerat... Testimonis de la Trascendència

Walt Whitman



Després de la classe de hui (molt interessant!!!) us convide a aprofundir sobre el tema de la Trascendència amb algunes propostes. En lloc que jo intente explicar res, crec que és més interessant escoltar allò que els escriptors, els artistes o els hòmens de ciència han dit sobre el sentit i la necessitat humana de creure en l'Absolut, en allò que dóna sentit a la nostra existència, allò que moltes cultures han anomenat Déu. Joan Fuster, per exemple, en unes dolcíssimes pàgines al seu Diccionari per a ociosos, ens diu que fins i tot els ateus viuen sovint obsessionats per Déu: "I sorprén de veure com els ateus d'avui viuen més obsessionats per Déu, que no els deistes d'altres èpoques. Voltaire creia en Déu, i Sartre no: Sartre demostra estar més preocupat per Déu que no Voltaire; Sartre combat l'Església i les esglésies tan com pot, però en últim terme, té la imatge de Déu gravitant sobre el seu pensament." I més endavant continua dient l'assagista de Sueca: "Les qüestions que interessaven els teòlegs són les mateixes que continuen capficant els filòsofs d'aviu, els metafísics d'avui." Vos convide, per tant a llegir, a banda del particular diccionari fusterià, un breu conte d'Anton Chéjov, "L'estudiant" (http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/rus/chejov/estudian.htm), i alguns versos de "Les fulles d'herba" de Whitman (http://www.personarte.com/whitman.htm).
També el cinema ens ofereix sovint fragments d'aquesta recerca humana: les pel·lícules de Bergman, de Dreyer o d'Andrei Tarkovski, en són un bon testimoni.

Dos pel·lícules: entre l'art i el circ

fa poc he vist dues pel·lícules força diferents. Per una banda, Naturaleza muerta, del realitzador xinés Jia Zhang-Ke, una bellíssima metàfora sobre un món que conclou. La cinta està farcida d'imatges poderoses i colpidores, que ens permeten gaudir d'allò que anomenem cinema. El director fa servir "el realisme màgic" per mostrar una societat que canvia a ritme del vaixell que travessa el riu o del martell que enderroca una ciutat gairebé fantasta. Magnífica... També he vist, quina estranya coincidència, la darrera pel·lícula de Tarantino, Death Proof, i res més lluny de l'anterior, i no per les evidents diferències temàtiques o espacials, més bé per l'escàs interés que té la seua visualització. Totalment prescindible aquest film. Es tracta simplement d'un joc manierista (i dubte que el director entenga que significa aquest terme aplicat al cinema!) sobre les pel·lícules de sèrie B dels anys '70. Diàlegs buits que no aporten res (prescindibles si la veeu en DVD: feu servir la velocitat del comandament, per favor), assassí brutal que mata sense cap motiu (?) però que es transforma finalment en un incoherent cobard, xiques amb resolució enèrgica poc convincents... Potser ens vol convèncer Tarantino del tarannà independent i sòlid de la dona, però fins i tot, açò ho fa ací malament, perquè les xiques protagonistes es caracteritzen per uns diàlegs que mostren més bé un ecefalograma pla i una limitadíssima capacitat intel·lectiva. Les xiques són per al Tarantino actius esquers sexuals i poca cosa més. Aquest sub-producte fílmic postmodern està a l'alçada dels films que pretén parodiar. Una cosa bona: la treballada banda sonora.