Va de bo recordar hui Alejandra Pizarnik, aquesta jove poetessa argentina, que encara hui ens recorda l'entranyable Cèsare del Gabinet de Caligari. Fa poc, molt poc, l'any 2003, Lumen publicava els seus diaris: pàgines farcides de bellesa quotidiana que fan encara més grans els seus versos. 16 de julio, lunes. 1962. Cualquier intento de explicación es inútil. No sé hablar. No puedo hablar... Fa pocs dies el nou periòdic Público, informava que aquests diaris s'havien censurat intensament abans de la seua publicació. No sabem si l'editoral, la família o l'editora havien decidit fer fora de la versió definitiva totes les entrades que feien referència a temes sexuals o al patiment de la seua família a causa de l'embranzida nazi a Polònia. Quin sentit té, per tant, la publicació censurada d'uns diaris? Si la decisió de treure a la llum pública les reflexions privades d'un escriptor ja és sovint qüestionable, encara més la seua fragmentació intencionada. A la societat de les xàrcies i de la llibertat d'expressió, aquestes formes són fortament absurdes i... censurables. 19 de septiembre. Ahora sería la hora de andar a solas en amistad con mi delirio.
1 comentari:
home, la dona ix poc afavorida, això està clar, però d'ahí a compararla amb un rostre pàlid de Calighari...jajajaja pd: un alumne teu =)
Publica un comentari a l'entrada